Silenci

Perquè sempre ens enamorem dels impossibles?, dels cabrons que no tenen cor, dels que no responen a mails, ni sms, perquè no pillem algun bon jan que ens aduli i ens fagi riure. Algú té la resposta?. El meu últim patiment no se si es exactament amor o obsessió, bé, ara , més aviat fustrament, la veritat.
Jo, la gilipollas nº1 en vaig deixar encandilar per la tendror d’un elemento, era dolç, sincer i comprensible i això va fer que la meva cuirassa contra homes perversos s’esdevingués avall; però , vet-ho aquí que el tio en qüestió deixa de donar senyals de vida, senzilament en creuement però com si res entre nosaltres hagués passat i quan li pregunta per un altre o per poder saber més, o per tenir una resposta, la seva resposta és....silenci. Serà cert allò de quién calla otorga.

No se que fer, quin és el destí que em depara. Sufriré més? Suposo que sí. Suposo que paguem per allò que em fet. Bé això seria com una cita biblíca. I jo no suporto la religió ni molt menys la catòlica.

Però el destí realment de qui depen?

Espero un altre saber la veritat de tanta incertesa i estar de més bon humor per saber la resposta.

``o ser